Jornada festiva i cultural en la Diada de Sant Jordi

La celebració de Sant Jordi es va convertir en un any més en un excusa per crear ambient als carrers de Terrassa. No va faltar ni llibres ni roses, però cada vegada més les entitats locals i l’Ajuntament aprofiten la cita cultural per organitzar tot tipus de propostes. Les activitats per celebrar la Diada es prolongaran encara uns quants dies més.
En motiu de la Diada, l’Ajuntament de Terrassa va autoritzar la instal·lació de 126 punts de venta de llibres i roses. Bona part es van concentrar en el Raval de Montserrat (vint-i-sis), en la Plaça Vella (vint-i-una), i en la Rambla d’Ègara (catorze). Del total de 126 llocs, 71 van ser exclusius de roses, 34 de llibres i els restants van combinar els dos articles.

En la Plaça Vella, el Grup Filatèl·lic, Numismàtic i de Col·leccionisme va vendre llibres, revistes i diaris terrassencs antics. D’altra banda, Òmnium Cultural va exposar llibres editats en català pels autors locals. El Diari de Terrassa va aprofitar l’ocasió per fer conèixer als ciutadans el seu nou format. A les set de la tarda van actuar els Bastoners de Terrassa i, una hora més tard, ho van fer els Castellers de Terrassa i els Minyons de Terrassa. L’Associació de Dona Montserrat Roig va organitzar una venta de llibres de segona mà en la plaça de l’Assemblea de Catalunya. El stand del servei de promoció turística municipal va oferir Un bon secret, de Vicenç Villatoro, el nou volum de la col·lecció Els llibres de Sant Jordi que publica l’Ajuntament de Terrassa. L’alcalde, Pere Navarro, va visitar les parades a partir de dos quarts de dotze.


Prohibit els pares arrasa
Segons les llibreries egarenques associades al Gremi de Llibreters de Catalunya, Prohibit als pares de Josep Lobató va ser el llibre més venut en llengua catalana seguit d’ El gran engany de Dan Brown. Lluís Soler, responsable de la llibreria El Cau Ple de Lletres, va qualificar de “fenomen molt peculiar” l’èxit de Prohibit els pares. El llibre recull les millors consultes i històries sobre sexe dels oients del programa de Ràdio FlaixBac que té el mateix nom. Respecte els llibres de llengua castellana la llista l’encapçala Don Quijote de la Mancha de Miguel de Cervantes seguit d’ El Código de Vinci de Dan Brown.

Altres obres perviuen en el temps. El Código de Vinci de Dan Brown així com també La sobra del viento de Carlos Ruiz Zafón han repetit en les llistes dels llibres més venuts en la Diada. Respecte als autors, Ken Follet, John Grisman o Jorge Bucay s’han consolidat com els escriptors amb més èxit en el dia de Sant Jordi. Però, també autors terrassencs com Esteve Soler amb l’obra Un català al laberint de Terra Santa i com Vicenç Villatoro amb el llibre La derrota de l’ àngel figuren entre els més sol·licitats.
Tot i ser dissabte, les ventes de llibres no es van veure perjudicades, segons el Gremi de Llibreters de Catalunya. Els ciutadans van respondre i no van faltar a la tradició. “A priori, no ens ha perjudicat que Sant Jordi hagi caigut en dissabte”, va assegurar Lluís Soler, d’ El Cau Ple de Lletres. La venta de roses també va ser favorable pel sector.

Ambient als carrers
Amb tot, a Terrassa es va viure una Diada festiva i cultural. Els carrers estaven plens de parades de roses i de llibres mentre l’Ajuntament es va vestir de gala. Les dones mostraven orgulloses les seves roses de qualsevol gama de color. Vermelles, per les dones més tradicionals; grogues i d’altres colors, per les dones que volien donar un toc de modernitat a la festivitat. Per la seva banda, els estudiants intentaven aconseguir els diners per un viatge de final de curs mentre els partits polítics aprofitaven l’ocasió per vendre les seves ideologies en forma de llibres. Els més menuts passejaven els seus globus i la gent gran xerrava amb vells amics. Tothom va participar en la jornada festiva. El temps va acompanyar. En molts balcons la senyera ondejava com a senyal d’identitat. Era Sant Jordi.

“Els immigrants poden ser tan racistes com la gent d’aquí”

Molts mestres, com es feia en la època de la República, porten un diari. Claudi Fuster és un exemple més. Treballa a l’IES Tarradell de Barcelona i ara ha publicat part del seu diari en forma de llibre, La volta a l’escola en 80 mons. Diari d’un mestre de la diversitat. “En la situació excepcional en què treballo passen coses increïbles. Aleshores vaig decidir escriure-ho”, explica Fuster. L’obra ha tingut una gran acollida. Com diu el mateix autor: “L’èxit sorprèn la pròpia empresa”.

En el llibre, Claudi Fuster relata les vivències interculturals en les aules i com es resolen els diversos conflictes que se li presenten. “La diversitat a les escoles és enriquiment”, assegura el mestre. “Et permet conèixer coses de primera mà i fa avançar la pedagogia”, afegeix. En l’IES Tarradell, el 83% dels alumnes són immigrants. Per això, s’han replantejat la metodologia per a ensenyar. En el centre treballen de forma corporativa. Els alumnes formen grups reduïts per tal que es puguin ajudar entre ells. Tot això crea una “dinàmica positiva diferent a les altres escoles”.

Tanmateix, la diversitat cultural suposa per un professor “un sobreesforç no remunerat”. Es necessita més atenció pels alumnes i s’ha de solucionar conflictes interns com el racisme. Fuster comenta que els immigrants poden ser tan racistes com la gent d’aquí. “Hi ha un clar enfrontament entre magrebins i xinesos”. Assegura que s’ha trobat en la situació que un magrebí es negués a assentar-se al costat d’un xino. “El problema de la societat és el classisme”, raona el mestre. “Si veus un sud-americà dels que tinc a classe, canvies de vorera; però si et trobes amb el fill d’un ambaixador les coses canvien”, diu Fuster. “Jo he sentit a una magrebí integrat tractar a un altre de moro de merda”, afegeix.

Així, doncs, la pobresa esdevé un element que dificulta la integració d’immigrants. Tanmateix, existeixen altres. Per Fuster, totes la religions són difícils, especialment, l’islam. “L’islam no és una religió intolerant però des de la seva aparició no s’ha mogut”. “Suposo que arribarà un dia en què les coses canviaran. Però això serà molt difícil mentre els imams s’hi mostrin en contra”, comenta. Fuster explica que en una ocasió una noia pakistanesa no va poder estudiar medicina per la negativa dels seus pares islàmics. La noia va ser enviada al Pakistan.

L’islam s’ha convertit en una “excusa per controlar les noies”. Fuster creu que les noves generacions de musulmans i, sobretot les noies que no tenen ganes de continuar esclavitzades i sotmeses, volen canviar les coses. “No volen marcar diferències amb la gent d’aquí”. Els més petits tracten igual a totes les noies. La seva educació és occidental i no estan tan marcats pels “vicis dels seus pares”.

La diversitat, però, pot portar a la unificació de les cultures. “En una ocasió -explica Fuster- ens va visitar John Hume, premi Nobel de la Pau. Ens va dir que la qüestió és solucionar les diferències parlant sobre les coses que es tenen en comú”. En una classe, Fuster tenia un pakistanès i un hindú que, malgrat que els seus respectius països estaven en guerra tècnica, eren molt amics. “Quan els hi preguntaves per tot plegat, et deien que ells a diferència dels seus governs parlaven”, afirma el mestre.



“L’islam no és una religió intolerant però des de la seva aparició no s’ha mogut”.



Així, doncs, la millor forma per resoldre els conflicte és establir la comunicació entre alumnes. Per això, a l’IES Tarradell no resolen els problemes a través dels expedients acadèmics sinó a través de la mediació. “Tenim propis nois formats com a mediadors que escolten i fan pensar a les parts implicades”, comenta Fuster. “Amb la mediació ho negatiu esdevé positiu”, conclou.

En el cas d’integrar un noi a la classe utilitzen un sistema semblant al anglosaxó. El noi se li assigna un mantó que tindrà la funció d’ajudar-lo en la integració. “Però, el mantó, a part d’ensenyar-li l’agenda, li ensenya els trucs de l’escola. D’aquesta manera es crea una complicitat que uneix”, assegura Fuster.

La Generalitat, per la seva banda, esta aconseguint reduir els càstigs físics i augmentar l’escolarització dels fills d’immigrants. S’ha d’acabar amb el concepte que la família és “una unitat de producció” i que tothom s’ha de guanyar el que menja. “Un noi no pot faltar a classe perquè el dia abans ha estat treballant fins molt tard”, comenta Fuster.

Però, tal com reconeix Fuster, la falta d’interès dels professors dificulta la integració dels alumnes. “El què no es pot fer és posar en un lloc de treball un professional d’una altre sector”. Ensenyar és un ofici i actualment no hi ha una carrera de professor. Educar comporta un “gran desgastament físic i anímic”. Els nois necessiten molta atenció. Per això és important saber desconnectar dels problemes. “No et pots fer responsable de tots les problemes dels nois”, diu el professor.

Claudi Fuster confessa que quan va sortir el llibre d’Antoni Sala criticant la professió, es va motivar per escriure la seva experiència en un llibre. “Ser mestre és una feina malpagada i amb molt desprestigi social” per això “t’ha d’agradar”.“No vull ser vençut per la dificultat”, conclou el mestre.

“Els immigrants poden ser tan racistes com la gent d’aquí”

Claudi Fuster és un mestre de l’IES Tarradell de Barcelona. Ara ha publicat un llibre que és un part del seu diari. Relata les vivències interculturals en les aules i com es resolen els diversos conflictes que se li presenten.


Què li porta publicar un diari?
Durant tota la vida he escrit en un diari les meves experiències. En la situació excepcional en què treballo passen coses increïbles. Aleshores vaig decidir publicar una part d’aquest diari.

Quins són els aspectes positius de la diversitat a les escoles?
Jo diria que dos. En primer lloc, la pròpia diversitat és enriquiment en el sentit que tu coneixes moltes coses de primera mà. En segon lloc, les dificultats que comporta tenir alumnes de diferents orígens, ens ha fet treballar de forma corporativa. Formem grups de quatre nois per tal que es puguin ajudar entre ells. Tot això crea una dinàmica positiva diferent a les altres escoles.

I algun aspecte negatiu?
Molts. Representa un sobreesforç no remunerat. Però, a més hi ha la dificultat del racisme. No tant pels nois d’aquí envers els de fora sinó el racisme que es produeix entre ells. Per exemple, hi ha un clar enfrontament entre magrebins i xinesos. M’he trobat en la situació que un magrebí em digues: “Profe, con un xino no me siento”. Els immigrants poden ser tan racistes com la gent d’aquí. Però, últimament tenim especials dificultats en el tema de la llengua amb els sud-americans que arriben. La llengua vincular de l’ensenyament a Catalunya és el català. Però, ells no estan predisposats a aprendre-la. No ho veuen necessari.

Què ha de fer un professor per establir la comunicació entre alumnes?
Per establir la comunicació entre ells, nosaltres fem servir un sistema semblant al anglosaxó. El mantó és qui apadrina a un noi per ajudar-lo a integrar. Però, el mantó, a part d’ensenyar-li l’agenda, li ensenya els trucs de l’escola. En el cas que sorgeixi un conflicte, no ho resoldrem a través dels expedients disciplinaris sinó a través de la mediació. Tenim propis nois formats com a mediadors. Aleshores quan una part es discuteix amb un altre, i tenen interès en solucionar el conflicte, demanen l’intervenció d’un mediador. Escolta i fa pensar a les parts implicades. Aquest juga un paper molt important.


La diversitat portarà la unificació de les cultures?
No ho sé. A l’escola, on molts alumnes provenen de diferents indrets i cultures, hi ha una cosa que uneix moltíssim que és el futbol. Juguen per un objectiu comú: guanyar. Però hi ha una qüestió que és l’islam. És la gran dificultat. Des de la seva aparició no s’ha mogut. Afortunadament, tinc la sensació que les noves generacions de musulmans i, sobretot les noies que no tenen ganes de continuar esclavitzades i sotmeses, volen canviar les coses. No volen marcar diferències amb la gent d’aquí. Suposo que arribarà un dia en què les coses canviaran. Però això serà molt difícil mentre els imams s’hi mostrin en contra.

A Barcelona hi ha un 7.000 immigrants escolaritzats. Però, molts d’ells estudien a l’escola pública. S’haurien de repartir per facilitar la integració?
No estic en contra de la concentració. Els pares emigren per donar un futur als seus fills. Quan un emigra, sempre busca establir-se a un lloc proper a familiars i amics. Un noi si li treus en poc temps tots els referents, el desubiques. Malgrat la concentració, és més fàcil d’integrar els fills d’immigrants que els fills de marginats autòctons.

El problema de la societat és el classisme?
Sens dubte. Com ja he dit, el problema és la pobresa. Si veus un sud-americà dels que tinc a classe, canvies de vorera; però si et trobes amb el fill d’un ambaixador, les coses canvien. Jo he sentit a un magrebí ja integrat dir: “Tu, moro de merda”. És una qüestió de classe social.

Tots els alumnes tenen les mateixes possibilitats de futur?
No per un qüestió. No pel seu origen ni perquè el sistema ho prohibeixi, sinó per la pobresa. Sovint un noi quan acaba els estudis obligatoris deixa els estudis perquè necessita treballar.

La religió afecta el rendiment dels alumnes?
En algunes coses els afecta. Alguns, després de l’escola van dos hores a l’escola alcorànica. Acaben el dia més cansats. Però, és una forma de mantenir els vincles amb la seva cultura.

En el llibre expliques que un alumne va demanar peix els divendres perquè als islàmics se’ls donava un menú especial...
Va ser una forma de protestar. La regidora Imma Mayol va dir que des d’aquell moment a les escoles no es donaria carn de porc pels islàmics. D’aquesta manera, en un mateix menú podia menjar tothom. Però, això és un tonteria. Tothom té els mateixos drets i, per tant, un cristià pot demanar tenir peix al divendres. Ens hem de preocupar més per fer un menú equilibrat.

T’has sentit ofès pel actitud de l’islam respecte a les dones?
Jo em sento ofès quan no les deixen sortir per ser noies. Fa un temps, ens van donar una beca per anar a Port Aventura. Uns pares van permetre el fill anar-hi mentre que la filla va haver de quedar a casa. Però, en aquest tema s’ha treballat molt. S’ha de trencar aquesta actitud respecte les noies.

Els pares de noies immigrants faciliten l’integració?
En general sí. Fins 4 d’ESO tots volen. Però, sovint hi ha la necessitat de tenir un sou més a la família. Per això, un cop acabada l’educació obligatòria la noia se la fa treballar. Fa un parell d’anys, un noia pakistanesa volia estudiar medicina després del batxillerat. Els seus pares s’hi van negar. La van enviar a Pakistan.

Les mesures de la Generalitat s’estan complint?
Les mesures funcionen i es segueixen al peu de la lletra. L’escolarització dels fills i la reducció dels càstigs físics s’ha esta aconseguint gràcies a la feina de la Generalitat. S’ha d’acabar amb el concepte que la família és una unitat de producció i que, per tant, tothom s’ha de guanyar el que menja. Un noi no pot faltar a l’escola perquè el dia abans ha esta treballant fins molt tard.

El llibre a qui va dirigit?
A tothom. Però, els professors per descomptat. Quan va sortir el llibre d’Antoni Sala criticant la professió i l’ESO, em va motivar escriure’l. Per ser professor t’ha d’agradar la professió malgrat tot els problemes. No vull ser vençut per la dificultat.

benvinguda

Hola a tothom

Us agreixo que estigueu dedicant uns minuts al meu blog. Jo sóc la Patricia Folch i Font, una estudiant de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona. Amb la creació d'aquest blog, pretenc penjar tots el treballs que realitzaré. Però, a més, vull que sigui un lloc on penjar qualsevol tipus de comentaris. Es tracta d'un racó amb llibertat d'expressió en el qual qualsevol tema es permés sempre que es faci amb respecte.

Espero que us agradi

Gràcies